19.8.07
14.8.07
2 anys
La meva caseta, no és una caseta, sinó un primer pis. Ja no té els vidres trencats, els vam arreglar fa temps, però seguim tenint visites dels corrents d'aire, i mirem la tele i veiem contents que encara fan programes de desgràcies i reportatges de peixos
Continuen igual de simpàtics, i ja saben un munt més d'idiomes. Parlen albanès i bielorús, és clar. Però segueixen sense aprendre la paraula Durchfall, que encara recordo què vol dir i continuo pensant que és un mot que, a més de pràctic, és molt i molt gràfic. Però com sempre, els corrents d'aire van i venen, i no es queden mai gaire
Però no hi fa res, perquè no visc sola. M'acompanya la sempre somrient nena del cortaíto, l'hipopòtam més superguai del món i el senyor que fa caca, que veiem que mai sortirà del seu lavabo i que continua cridant, cada cop que moc una mica la maneta:
- Estic fent cacaaaaaaaaaaaaa,
i clar, és que qualsevol hi entra
La veïna ja no em porta codonyat, de fet només me'n va portar un parell de dies, però cada cop que me la creuo li veig el mateix vestit de lleopard i carmesí, i com es passeja, tota discreta, escala amunt i escala avall, perquè també hi ha personatges que no avancen
Al balcó encara hi tinc més flors que abans i les rego cada dia amb la pistola d'aigua. De fet, la verda se'm va trencar, però l'home croqueta va agafar un dels seus cabells i me la va reparar. La gent que passa per baix s'escandalitza, però no sé si és per la pistola o perquè quan vaig a regar només porto les meves calcetes negres. Quan les he ben regat, m'agrada arrencar uns quants pètals i estripar-los i tirar-los avall avall. Fa bonic i el vent se'ls enduu i els fa giravoltar
I visc allà, i segueixo força feliç
Però ja sé que escric amb compte gotes. I mai sé si un post és l'últim que escriuré. Però és que m'agrada saber que els meus personatges sempre són aquí per quan els vulgui fer servir
I malgrat que en un dia com el d'avui, hauria pogut fer alguna cosa més espectacular, ja em va bé així
Feliços dos anys, Leanan del meu cor
11.8.07
5.8.07
sisi, el photoshop és molt guai i mola molt saber-lo fer anar i els dibuixos queden més superguais i tot és més fantàstic
però els origens, són els origens....
però els origens, són els origens....
3.8.07
Resum de la meva vida
Hola, em dic Leanan i tinc vint anys. Vesteixo només calcetes negres i sóc un dibuix del Paint
Vaig nèixer verge, calva i de cap per avall, un breu dia d'octubre, cap a les quatre de la tarda
Els meus pares eren militars, i mentre eren a una missió de pau, se'm van endur amb l'avioneta i els vaig caure a baix. Va ser l'últim cop que els vaig veure. Com que només tenia dos anys, em vaig haver d'espavilar ràpid i als quatre ja havia muntat la meva pròpia cadena de rentat de cotxes de gasoil
Amb un imperi econòmic entre les mans, vaig invertir tot el meus diners en el sector de les bombolletes de piscina, perquè és un sector que no va ni de baixa ni d'alta, es manté. Jo em vaig arruinar, però és que de fet a qui se li acudeix deixar un imperi econòmic a les mans d'una nena de quatre anys
Vaig ingressar a una escola de menors i vaig aprendre a dividir granets de sorra amb un bisturí, a pronunciar correctament els texts impresos darrere els paquets de cereals, a cantar l'abecedari en anglès i a escriure amb perfecte caligrafia la paraula "croissant de xocolata"
Un dia, al menjador de l'escola, em van servir un iogur de coco. Per evitar menjar-me'l vaig colpejar-me obsessivament el cap contra la paret, ja que tenia la certa teoria que si me l'obria no hi hauria qui tingués prou valor com per fer-me acabar el iogur. Amb el cabell vermell de sang, van ingressar-me en un hospital. Tenia cinc anys. Un dels infermers, al veure'm tan desvalguda i amb aquell rellotge d'or i diamants que sempre duia a la cintura, va decidir adoptar-me. Es va transformar en el meu pare i li dèiem Polly per humiliar-lo, perquè en realitat es deia Putiflè
Vam viure en una casa a les rodalies de l'hospital durant tres anys, alimentant-nos de peix congelat en forma de cub i de polles en vinagre. Als vuit anys ho vaig vomitar tot i li vaig dir al meu pare que me n'anava a fer la volta al món. L'acomiadament no va ser ni emotiu ni fred, va ser més aviat arrodonit
La volta al món vaig decidir fer-la pel pol nord, per anar més ràpid, i només m'hi vaig estar dues setmanes
No vaig conèixer a ningú interessant
A l'alçada de Pensilvània vaig creuar-me els meus pares reals, els militars, però no em van ni saludar ni res, i jo tampoc els vaig reconèixer
Com que no volia tornar amb el meu pare Polly, vaig fugar-me a Les Vegues amb un pollastre. Vam tenir un ou però el pollastre em va demanar el divorci el mateix dia que de l'ou en vaig fer truita i la vaig donar als porcs. No podia entendre que la relació amb el nostre ou era molt distant i jo no podia suportar seure davant seu a taula i que m'esquivés la mirada amb la closca. A més, el vaig deixar massa dies fora de la nevera i es va fer malbè. Se'ns van morir tots els porcs.
Deuria tenir deu anys i ja no sabia què fer amb la meva vida. Incertesa, desolació, solitud
Per això em vaig comprar una cabra i vaig buscar feina en un hotel de mala mort, on feia actuacions cada nit. Jo xiulava i la cabra feia saltirons al meu voltant. Quan me la vaig menjar, em van fer fora
Als dotze anys em va venir la regla i em va preguntar per la família. Li vaig dir que no tenia família i em vaig posar a plorar. Era un vespre d'agost i el cel estava corcat d'estrelles i colibris. Ho recordo bé perquè m'ho vaig apuntar a la mà i encara no se m'ha esborrat
Jo i la meva regla vam recórrer Catalunya canviant cabells per menjar i afirmant que podíem tapar l'ombra dels arbres amb llençols. De tota aquesta experiència, en vaig treure prou informació com per escriure un llibre titulat "Una escopinada en un desert no és un oasi", que va ser èxit de vendes i que tractava sobre el sentit de l'existència humana
Als setze anys vaig decidir treure'm el carnet de moto i me'n vaig haver de comprar una per anar cada dia a l'autoescola. Finalment, no vaig aconseguir treure-me'l, però no em va saber greu
Estava avorrida de tot i vaig traslladar-me a ciutat. Com que tots els senyals que indicaven el camí estaven tapats per males herbes, no hi vaig arribar fins als disset. Un cop allà, em vaig instal·lar a la meva caseta i em vaig buscar una feina estable que em permetés el contacte amb les altres persones
I aquest és un resum de la meva vida fins a l'actualitat
Vaig nèixer verge, calva i de cap per avall, un breu dia d'octubre, cap a les quatre de la tarda
Els meus pares eren militars, i mentre eren a una missió de pau, se'm van endur amb l'avioneta i els vaig caure a baix. Va ser l'últim cop que els vaig veure. Com que només tenia dos anys, em vaig haver d'espavilar ràpid i als quatre ja havia muntat la meva pròpia cadena de rentat de cotxes de gasoil
Amb un imperi econòmic entre les mans, vaig invertir tot el meus diners en el sector de les bombolletes de piscina, perquè és un sector que no va ni de baixa ni d'alta, es manté. Jo em vaig arruinar, però és que de fet a qui se li acudeix deixar un imperi econòmic a les mans d'una nena de quatre anys
Vaig ingressar a una escola de menors i vaig aprendre a dividir granets de sorra amb un bisturí, a pronunciar correctament els texts impresos darrere els paquets de cereals, a cantar l'abecedari en anglès i a escriure amb perfecte caligrafia la paraula "croissant de xocolata"
Un dia, al menjador de l'escola, em van servir un iogur de coco. Per evitar menjar-me'l vaig colpejar-me obsessivament el cap contra la paret, ja que tenia la certa teoria que si me l'obria no hi hauria qui tingués prou valor com per fer-me acabar el iogur. Amb el cabell vermell de sang, van ingressar-me en un hospital. Tenia cinc anys. Un dels infermers, al veure'm tan desvalguda i amb aquell rellotge d'or i diamants que sempre duia a la cintura, va decidir adoptar-me. Es va transformar en el meu pare i li dèiem Polly per humiliar-lo, perquè en realitat es deia Putiflè
Vam viure en una casa a les rodalies de l'hospital durant tres anys, alimentant-nos de peix congelat en forma de cub i de polles en vinagre. Als vuit anys ho vaig vomitar tot i li vaig dir al meu pare que me n'anava a fer la volta al món. L'acomiadament no va ser ni emotiu ni fred, va ser més aviat arrodonit
La volta al món vaig decidir fer-la pel pol nord, per anar més ràpid, i només m'hi vaig estar dues setmanes
No vaig conèixer a ningú interessant
A l'alçada de Pensilvània vaig creuar-me els meus pares reals, els militars, però no em van ni saludar ni res, i jo tampoc els vaig reconèixer
Com que no volia tornar amb el meu pare Polly, vaig fugar-me a Les Vegues amb un pollastre. Vam tenir un ou però el pollastre em va demanar el divorci el mateix dia que de l'ou en vaig fer truita i la vaig donar als porcs. No podia entendre que la relació amb el nostre ou era molt distant i jo no podia suportar seure davant seu a taula i que m'esquivés la mirada amb la closca. A més, el vaig deixar massa dies fora de la nevera i es va fer malbè. Se'ns van morir tots els porcs.
Deuria tenir deu anys i ja no sabia què fer amb la meva vida. Incertesa, desolació, solitud
Per això em vaig comprar una cabra i vaig buscar feina en un hotel de mala mort, on feia actuacions cada nit. Jo xiulava i la cabra feia saltirons al meu voltant. Quan me la vaig menjar, em van fer fora
Als dotze anys em va venir la regla i em va preguntar per la família. Li vaig dir que no tenia família i em vaig posar a plorar. Era un vespre d'agost i el cel estava corcat d'estrelles i colibris. Ho recordo bé perquè m'ho vaig apuntar a la mà i encara no se m'ha esborrat
Jo i la meva regla vam recórrer Catalunya canviant cabells per menjar i afirmant que podíem tapar l'ombra dels arbres amb llençols. De tota aquesta experiència, en vaig treure prou informació com per escriure un llibre titulat "Una escopinada en un desert no és un oasi", que va ser èxit de vendes i que tractava sobre el sentit de l'existència humana
Als setze anys vaig decidir treure'm el carnet de moto i me'n vaig haver de comprar una per anar cada dia a l'autoescola. Finalment, no vaig aconseguir treure-me'l, però no em va saber greu
Estava avorrida de tot i vaig traslladar-me a ciutat. Com que tots els senyals que indicaven el camí estaven tapats per males herbes, no hi vaig arribar fins als disset. Un cop allà, em vaig instal·lar a la meva caseta i em vaig buscar una feina estable que em permetés el contacte amb les altres persones
I aquest és un resum de la meva vida fins a l'actualitat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
